La religio ( cristiana) em recorda moltisim a les pelicules de disney ( o cualsevol altre conta infantil) amb les que vaig creixa. Aixi doncs, agafant com a referencia la biblia; un recull de llibres que consta de una gran imaginacio per part del autor o autors.
Al principi, la biblia ens explica una historia de un personatge molt pobres o de varis. Es troba en una situacio molt dolent ja sigui que pasa gana o no aconsegueix tenir fills amb la seva dona (ei, pero amb les amants si, més faltaria...). A mesura que la historia s'ens es conta tot va enmpitjoran o simplement els personatges es tornen més pesimistes. Esta bastant cla que intente conecta amb les persones (sobretot amb els menys afavorits) i els seus problemes: l'esser huma també te problemes. De repent, del no res apareix un deu salvador, un deu que consola, un deu que ajuda; un deu que es perfecta baja. Ell amb tota l'arogancia de qui es creu millor i ajuda per que s'avurreix, s'apropa al pobre malaneta que ho esta pasant tan malament. Li diu que faci el que ell diu i tot li anira bé, que ell es el seu senyor i si li fa cas uuh.. Adeu problemes. Pero al pobre malanat a vegades li costa confia en ell, i no li acaba fent cas. No fan cas a la paraula de deu, que al final es no fer cas a la seva propia paraula ja que deu no es res més que una part de la seva imaginacio que mana una mica massa.
" ei, escolteu que jo sóc qui porta el cotarro de tot aixó" Diu aquet deu. Evidentment l'huma un esser simple que s'ha fet gran y perfecta, un producta de la seva imaginacio si fa no fa, es queda tot espantadot. Posa l'orella per escolta el que la seva imaginacio li ha de dir, que al cap i a la fi per escoltar aixó no es necesiten pas d'orelles. " has de fer el que jo et digui, i aixi seras el millor de tots, el mes guay, ho tindras tot i mes. Pero si no em fas cas seras encara més desgraciat i aniras a l'infer, on va la gent com tu" com es obvi el pobre paio sent el que en el fons vol senti i una petita amanaça que li crea una por que intenta amagar amb la seva gran devocio. No triga molt en fer cas de les ordres que li ha manat el seu deu, que al final no es res més que el que ell mateix s'ha dit. ¿perque tu l'has vist a n'aquest deu? ¿as sentit la seva presencia? O simplemente has" escoltat" una veu... t'ahuaries de fer mirar, que no sigui pas una psicosis. Igual no es aixo, sino que es un auto-consol de les persones pobres i desesperades que busquen una solucio i de pas donar la culpa a un altre que no podra ser culpat perque no existeix. Sino diguim senyor, perque un deu tan sumament perfecta, bondados, etc; ha triat aquet paio? Que pasa no hi ha cap més esser que pateixi més que ell? Evidentment si. Pero aquella persona, egoista, es crea la seva propia perfeccio per només obtenir benefici ella.
Gairebe el mateix pasa, si fa no fa, amb les pelicules Disney. Al contrari als cristians la majoria de protagonistes son dones i no homes. La majoria com es de espera son pobres, orfes de pare o mare, de una familia humil; pero molt guapes. I com si totes les seves mancanses socials i efectives fosin poques així com la historia va evolucionan els pasa alguna que altre desgracia. En fi, els pasa els que li pasa a la gent com ella a la vida real. Pero aquestes tenen la sort de troba un princep blau que teoricament no destineix. Es un jove guapo y ric, sobretot molt ric. El pobre princep, guapo i ric s'enamora de la pobre e inocent noia que en el fons d'inocens no en te gens ni mica. Superen la dificultat que troben per
